Volta a la Vall de Ribes (21-07-2012)

Espectacle:

Volta a la vall de Ribes

Teatre:

Ribes de Freser (Girona)

Actors convidats:

Salvador Trujillo, encara creu en els roadbooks

Sergi Alvarez, net i polit sempre!

Jesús Cana, una sin!

Jesus Moraleda, el que sap cosir coulottes

Xavier Caros, l’home de ferro

Albert Sanchez, el gendre escapat

Albert Boronat, l’altre escapat

Enric Longarón, l’abogat (del diable?)

Jose Gomez, taxi!

Jose Luis Sancenon, el diesel

Esteve Coderch, el senyor més Rapit

Mar Sau, la nena

Guió:

La sortida de la gran ciutat devia ser de fosc, encara, tot just despuntant el sol.

Arreglades les bicis tots els cotxes van posar destí al verd. El verd de la vall de Ribes de Freser, que passat el pont de la Cabreta devia començar a fer-se més que evident.

El punt de trobada va ser el pavelló, escenari de tantes festes majors, jolgorios i altres animalades, però aquest cop presenciava la trobada de la colla. I amb premi i tot: coca de brioix amb ametlles i xocolata! Així sí que es pot començar a pedalar!

Va ser posar a punt bicis, gps, robes i sabates, i tot i veient un cel amenaçador vam sortir en direcció Bruguera per la carretera. Era tan d’hora i tan tranquil que es van pensar que era una rambla, i anaven escampats pels dos carrils com si fos casa seu: -Que som a la carretera! Alinieu-vos! – Cridava alguna veu prudent…. 

I xino-xano vam enfilar gairebé fins al poble, que va ser vist-i-no-vist de lluny, perquè vam trencar a l’esquerra per una pista que anava amunt (estrany, oi?)! I així vam començar la primera etapa. Vam arribar fins al que devien ser les faldes del Taga, i el vam vorejar en direcció Pardines.

En el punt més alt, vaig gosar dir: -Ara ve una baixada – I, mala hora en que vaig dir això perquè un parell de mainades van agafar-la amb tantes ganes que no van veure ni senyals, ni companys, ni gps, ni res que es pogués veure. Enfollits per la joventut i l’adrenalina es van deixar caure avall. I bé, vam esperar que els passés l’atac i al cap de vint minuts arribaven capcots i avergonyits, enmig de xiulades i escridassades: s’havien passat el trencall!!! Sort dels telèfons: – Torneu a pujar! – 

I, ara sí, tots junts, vam seguir cap a Pardines, passant a saludar a Santa Magdalena… Primer per camins de muntanya i després per pistes amples i maques.

 L’esmorzar: que va ser l’antesala d’un banquet que vindria després. Embotits mesurats, pà amb tomàquet i algunes cerveses i cafès…

Som-hi, segona etapa! El cel, encara amenaçador, de fet ens salvava del sol que ens podia arribar a rostir…

Aquesta etapa va transcórrer per pistes i camins amples enmig de boscos fresquets, a excepció d’un punt amb sorrals que semblava Mordor… Tot ha de tenir un punt misteriós… L’últim tram abans de Serrat ens va fer pagar l’esmorzar amb una pujada des del torrent que no es deixava respirar: tècnic pro ciclable, diuen els entesos, m’explico, oi?

Mooooolt bé, teníem la segona etapa al sac! Paradeta a Serrat, a la font: ganyips, galetes, barretes i altres queviures per recuperar les forces. Quines forces? Pero si aquesta canalla no n’ha perdut cap! Es van posar a fer una guerra d’aigua amb els bidons, a la seva edat!!! Qui’ls va parir!! Hahahahaha..

I recuperats i divertits, ara menys temorosos de la puja (tanmateix alguns ja duien el ruixat a sobre)… vam baixar de Serrat cap a Fustanyà i pel camí vell cap a Rialb. Vam pujar un trosset de la carretera de Queralbs per anar a buscar l’últim tram: «El tram!» Macasum, quina etapa! Qui deia que ja s’havien acabat les pujades? Doncs no! En aquella hora encara ens quedava l’últim atac: pujada a Vilamanya i més, per anar a buscar el GR-11 direcció Planoles. Ospa met! Quina colla de renecs i esbufecs que se sentien: buf, ai, uish, aghh, brrrr, qui em mana ser aquí??

Però tots: tots, vam arribar i en ser dalt de tot, per recuperar forces una animeta caritativa va fer veure que punxava una roda (gràcies!). I alguns vam inaugurar una zona chill-out per fer un descans a la fresca… Ummm que bé s’hi estava! – Ara hem de marxar?- Sí, que ens espera el dinar- Mare meva si vam espavilar…! Dinar has dit? Jo vinc! I baixada avall cap a Ca l’Anna de Ventolà. 

Sí! Va ser com us penseu! L’Anna ens havia guardat una taula en un menjador petitó. Tots hi vam cabre, fent germanor i el millor arribava ara: plates d’embotits a dojo! El silenci va planar per uns instants i els paps es van anar omplint… Fins l’amanida s’acabava! I si no n’haviem tingut prou, les cassoles: cabrit amb fruites, ànec amb olives, galtes de porc, peus de ministre, vedella amb bolets. Un festí! Un be de déu de menjar que deixa’t estar de barretes i d’isostars… El vi corria i no van faltar postres… Tot un banquet! 

I en ser ben tips, vam deixar-nos rodolar Collada avall fins a Ribes altre cop, on satisfets, orgullosos i contents vam dir-nos adéu, celebrant com de bé havia anat la primera edició de la Volta a la Vall: véns l’any que ve?

Un petonàs a tots, i gràcies!

Mar

Ver: Datos técnicos y track           Ver: Galeria de Fotos

La Maratona Dolomítica 2012

 

El sábado 30 de junio, después de una paliza de avión y coche, llegamos (yo y mi colega de Vilanova Siscu Moreno) a Corvara. La marcha salía el domingo 1 de julio a las 6:30 de la mañana. Pero como que la participación es de ¡¡¡13000 ciclistas!!! Y nosotros salíamos del último cajón salimos casi a las 7. En los primeros 10km casi no pudimos pedalear. Se sale subiendo el puerto de Campolongo (el único de la zona que no llega a los 2000m). Después bajamos hacia Arabba para afrontar el espectacular Passo del Pordoi. De ahí son las imágenes más espectaculares de curvas de herradura. Seguidamente vienen el Passo Sella y el Gardena. Otra vez en Corvara y otra vez ascendemos el Campolongo. En esta ocasión en Arabba nos desviamos a la izquierda buscando el “coco” de la jornada El Passo Giau (10km al 10%). Después de una hora de retorcerme llego arriba. Más de uno lo subió a gatas. Bajada, Falzarego- Valparola, que a estas alturas todo hace pupita y se acabó. Total 138km y más de 4000m de desnivel acumulado. Todo por llevar los colores del CC Horta a lo más alto jeje. Y menos mal que no apretó el calor. 

Por si fuera poco, los italianinis nos tuvieron que soportar coreando los cuatro chicharros de la selección. Hay que reconocer que lo aceptaron con deportividad (supongo que en Nápoles hubiera sido diferente).

Pues nada, al día siguiente nos vamos en coche hasta Cortina d’Ampezzo y afrontamos el Tre Croci y el temible Tres Cimas de Lavaredo. Los cuatro últimos kilómetros por encima del 12% son una tortura. Cima a 2350m. Las vistas espectaculares. 

Y para acabar el martes nos hacemos el Passo Fedaia (la mítica Marmolada). Pese a ser durísimo no lo encontramos tan agónico como el “Lavadero”. Bajamos y hacemos el Pordoi por el lado que bajamos en la marcha. Recogemos bártulos y cap a casa. En total 260km i más de 8000m de desnivel acumulado.

Iván Imbernón

 

VIP XTREM 2012

El pasado 7 de julio de 2012, se celebró la 3ª edición de la VIP XTREM, un gran reto de BTT que transcurre por las montañas de Prades, con un recorrido de 125 Km y un desnivel acumulado de 3.500 m. Con salida y llegada del municipio de Vimbodí i Poblet. El número de participantes superó los 550, y entre ellos se encontraba nuestro compañero Javier García Fernández , que nos narra su experiencia en una mágnifica crónica. A ver si nos animamos para la próxima.

Ver: Crónica Vip Xtrem 2012